Joan Triadú tenia una formació totalment clàssica: es va llicenciar en Filologia Clàssica, però també era poeta. Aquests dos fets li van donar prou eines per atrevir-se a ser un dels primers que van traduir a Píndar al català, per a la Bernat Metge (Odes i Olímpiques). Perquè per a Joan Triadú, tal com teoritza en la primera part del llibre que tenim a les mans, la llengua encara que col·lectiva, comporta una responsabilitat individual. En aquesta primera part, també ens parlarà de la relació de l'escriptor i el poble, de la literatura i el món obrer i ens dibuixarà un retrat de la novel·la catalana, del teatre i de la crítica literària dels anys 50 i 60 a Catalunya.
En una segona part ens parlarà de poetes catalans: Maragall, Riba, J. V. Foix, Joan Sales, Espriu, Cots i Moner i de poesia: l'ús del paisatge, de la crítica habitual a la seva dificultat... I per últim, hi ha una part petita, breu, on elabora un repertori d'autors estrangers indispensables: Musil, Camus, Pasternak, Ionesco i Claudel.
Tant l'elecció dels autors, tant catalans, com estrangers i dels temes tractats conformen una visió humanística de la llengua i de la literatura que com queda reflectit en el seu epíleg, pivota al voltant de la necessària actitud de servei de l'intel·lectual.
Fitxa del libre:
|
|
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada