Una dona, interpretada per Úrsula Garrido, que no pot dormir. Ha estat un dia inútil —un d’aquells en què no ha passat res i, tanmateix, tot pesa. En la quietud de la nit, els pensaments s’obren pas: la casa, els fills, el cos cansat, l’ànsia de llibertat, la por a la mort, el desig de naturalesa. És la veu d’una dona d’avui, però també —sense saber-ho— la veu de Clementina Arderiu, que va escriure des del mateix lloc fràgil i poderós: ser dona, ser mare, ser lliure, i pagar-ne el preu.
L’espectacle és teatral, íntim i musical: els poemes no es reciten, passen. Dialoguen amb l’ombra serena de Josep Carner, que observa el temps com un arbre que resisteix, i amb l’empremta invisible de Maria Mercè Marçal, hereva i lectora apassionada d’Arderiu, present en l’esperit combatiu i lúcid que travessa l’escena. Com una bona sèrie, cada paraula deixa una pregunta oberta. I quan acaba, queda la sensació que has vist alguna cosa que també parlava de tu.
A l’escenari, la paraula conviu amb la música en directe: un pianista, Francesc Mora, acompanya l’acció amb composicions originals creades per ell mateix, expressament per a l’espectacle. Alguns poemes es transformen en cançó, d’altres es diuen des del cos i el silenci, segons el moment vital que travessa el personatge. Cantaré, si més no per a mi no és un recital de poemes: és teatre. Una posada en escena on la poesia esdevé acció dramàtica, respir i veu, i on la música no il·lustra, sinó que pensa i sent amb la paraula.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada